Xavier Mascaró, nascut a París l’any 1965 i llicenciat en belles arts per la Universitat de Barcelona el 1988, té una trajectòria escultòrica encara jove en anys, però fecunda i plena de nombroses experiències, obres i exposicions, tant nacionals com d’àmbit internacional. La qualitat, diversitat i singularitat de les seues escultures, dibuixos, instal·lacions i escenografies el convertixen en un dels artistes espanyols més destacats del nostre panorama artístic actual.

La seua carrera s’inicia, a finals dels anys huitanta, dins de l’àmbit de la pintura, però molt prompte traslladarà els seus interessos plàstics al territori volumètric i espacial de l’escultura. La vocació d’“arrancar una presència al buit”, tal com ho va expressar A. Giacometti, el durà finalment, a mitjan la dècada dels noranta, a la trobada amb el món del tridimensional.

El material escollit per a donar cos a les seues obres és el ferro fos, tal com podem comprovar en bona part de les obres que conformen esta mostra. Un material noble i mil·lenari que l’artista ha sabut convertir en font de noves solucions escultòriques i que l’ha fet inscriure’s de ple dret en una tradició netament espanyola, compartint genealogia amb uns altres escultors com Julio González, Jorge Oteiza, Eduardo Chillida, Pablo Serrano i Martín Chirino, o, més recentment, Cristina Iglesias, Juan Muñoz i Susana Solano, al mateix temps que manté el seu llenguatge personal propi. Diu el nostre artista: “m’encanta el comportament capritxós que té el ferro en el procés de fosa. Crec que he arribat al comprendre’l bastant i que ara el puc prevore i controlar-lo de manera que puga aconseguir que, a vegades, em proporcione bells accidents.”

L’obra de Xavier Mascaró és molt diversa i difícilment classificable. La rotunditat visual i conceptual, el freqüent treball en sèries temàtiques, els grans volums que utilitza sovint, l’ocupació i delimitació de l’espai amb les seues formes plenes i buides, la plasmació de formes i masses en contínua tensió, l’existència d’una forta càrrega simbòlica, la gran diversitat d’elements iconogràfics que poblen les seues escultures, la versatilitat dels materials emprats, la reflexió entre natura i cultura, i inclús un cert hàlit narratiu i argumental que acaba per adquirir uns purs aires escenogràfics, notori a la Galeria 5, són alguns dels trets amb què construïx una obra escultòrica intemporal, espiritual, molt personal i característica.
El temps –“gran escultor”, com tan bé ho va saber vore Marguerite Yourcenar– habita i dóna sentit igualment a les seues escultures. Un temps que ocupa un doble registre: universal i personal, passat i futur.

En la mostra de l’IVAM s’exhibix una selecció de peces, en la seua majoria escultures de grans dimensions que conversen amb dibuixos preparatoris, realitzades durant els últims deu anys de trajectòria.