Dins de la sèrie d’exposicions que s’han dedicat a estudiar des de diferents perspectives l’obra d’Ignacio Pinazo (València 1849-Godella 1916), esta que ara es presenta sobre les seues aquarel·les té, a més de la seua novetat, un especial interés perquè és la primera que estudia amb profunditat una faceta tècnica de la seua obra a la qual a penes s’havia prestat atenció en els treballs dedicats a l’artista. L’aquarel·la no tenia a Espanya una sòlida tradició, ja que no solia ser emprada per a l’elaboració de la comunament anomenada pintura “seriosa”, que no era una altra que la realitzada a l’oli, mentres que l’aquarel·la quedava reservada generalment per a la resolució dels avantprojectes de les obres definitives. No obstant això, a València l’aquarel·la ha sigut des de finals del segle XIX cada vegada més valorada i admirada, tant pels artistes com pels entesos i aficionats que van saber apreciar les dificultats de la seua pràctica. En este sentit, Pinazo ens demostra el seu gran domini en estos sistemes a l’aigua sobre paper, tal com podem percebre a primer colp de vista en esta mostra, en la qual s’han inclòs manifestacions que il·lustren els inicis del pintor en l’aiguada o dibuix realitzat amb una sola tinta de color. Gràcies a això podem seguir l’evolució de l’artista valencià en estes pràctiques de pintura a l’aigua, des de les seues incipients incursions en què s’entreveuen els regustos dels patrons barrocs dels prototips d’aiguada, fins a aconseguir la màxima puresa en les seues aquarel·les. Tot això materialitzat a través d’este corol·lari d’obres, la majoria de les quals s’exhibixen per primera vegada, traductores d’assumptes religiosos, acadèmies i nus, el gènere de la pintura de casacón, estudis sobre la pintura d’història, vistes i tipus italians, mosqueters, tipus regionals i escenes del món rural, el tema africà, estudis de flors, animals i insectes, etc.

Pinazo, igual que altres grans creadors artístics, va tractar els mateixos temes dels seus olis en les seues aquarel·les i aiguades de tinta. Així mateix, barrejava les seues creacions a l’oli amb estos sistemes a l’aigua. Moltes vegades optava per l’aquarel·la per a la producció d’obres d’esplai o descans dels treballs d’encàrrec, a la qual recorria igualment per als esbossos, els apunts i els estudis preparatoris de les seues teles, perquè si la pintura de síntesi i el xicotet format sempre van casar bé amb l’aquarel·la, esta va ser, sens dubte, un dels recursos artístics que va utilitzar, des del principi de la seua carrera, el mestre valencià.

Per tant, hauríem de considerar Ignacio Pinazo com un dels representants més brillants de l’aquarel·la local, i no únicament l’exemple d’un pintor capaç de dominar les tècniques a l’aigua sobre paper. És així com ell i uns altres artífexs valencians, juntament amb figures de renom internacional com Marià Fortuny, van ennoblir amb els seus continus esforços l’aquarel·la espanyola en ajustar-la a la mateixa categoria d’altres tècniques, circumstància que va desembocar en un nou apogeu de l’aquarel·la al nostre país, provocant la germinació de noves associacions, acadèmies i un considerable increment d’entusiastes cultivadors d’esta tècnica.