El brasiler José Guedes és un artista polivalent lliurat a la societat contemporània que representa l’esperit de moviments emergents relacionats amb el coneixement obert i la intel·ligència col·lectiva. És un artista que s’integra en els mitjans i els suports tècnics del seu temps, i les seues idees s’associen amb la realitat de la nostra època, raó per la qual icones del present formen part de la seua obra eclèctica i quotidiana. Qualsevol de les disciplines que Guedes tria per a comunicar-se amb el públic, ja siga la fotografia, el vídeo, la instal·lació, la pintura, el disseny, l’objecte o la intervenció, mostren un substrat comú que es reflectix en el gust per transitar i dialogar amb moments o detalls de la vida domèstica actual. Podem dir que pren com a referent estereotips recognoscibles del “sistema” per a tractar-los i crear un personal discurs narratiu que, en moltes ocasions, està carregat d’una crítica i una denúncia consubstancial a la complicada vida pública del país en què viu.

Amb este discurs artístic, Guedes proposa que cada objecte en si mateix continga una poètica que pot expressar perquè té una emoció continguda, una lírica que desitja ser trobada per a manifestar-se. La llibertat del llenguatge de l’artista li permet trobar la sensibilitat en els objectes i dotar-los d’una teatralitat que a primera vista no tenien. Amb la intervenció de l’art, el fet quotidià conté claus que l’integren en una gran escenografia, bé pel nou espai que ocupa o per la llum.

Les seues obres, sobretot les que es mostren en les instal·lacions, expressen un testimoni efímer de la instantaneïtat i presenten, en conseqüència, una resistència vital al compliment de funcions emblemàtiques i de legitimació de les formes socials instituïdes, per a concentrar els seus esforços en la producció d’un diàleg públic. Inclús en l’efímer d’algunes de les seues peces se substancia la necessitat d’una constitució d’un espai intel·lectual permanent que permeta la discussió i la reflexió raonada d’interessos socials compartits. Per tant, les seues posades en escena revitalitzen i renoven el repertori social assumit, assenyalant els passos ferms dels nous temps i abandonant o dessacralitzant els vestigis d’una herència arrelada en la tradició col·lectiva.

L’art més innovador dels últims temps, i molt especialment en els últims anys, vindicat per figures acreditades com Guedes, es veu envoltat en una teatralitat completa on troba la seua fixació a superar allò domèstic amb aires escènics i una nova poètica. La llibertat, pluralitat, dinamisme, caràcter innovador, interrelació i, sobretot, una capacitat reflexiva i crítica, podrien ser alguns dels atributs que marquen la realitat del nou art contemporani.