114els mediterranis: mirades enfrontades al fet de les escasses o molt mediocres expectatives de millora de nivell de vida), cap als països del nord, envellits, però amb un PIB i un índex de desenvolupament humà que multiplica fins a cinc vegades els dels països riberencs del sud. El que no podíem sospitar és que aquesta frontera marina es convertiria, a més, en la més perillosa del món.1 És aquest el Mediterrani, els Mediterranis que hem creat a colp d’interessos i lleis. Els que serveixen a les que anomenem “polítiques mediterrànies”, com les de migració i asil. Interessos, lleis, conflictes que a males penes aconsegueixen ocultar les raons per les quals el Mediterrani es converteix, o, pitjor, per mitjà de les quals hem transformat el Mediterrani en un lloc d’espant, d’indiferència davant de la sort de l’altre: la sort que li hem oferit en construir-lo amb la nostra mirada, que li ofereix explotació, desigualtat, humiliació i mort. Dic mort. Una mort que no només és la física, la d’aquests quasi quatre mil cadàvers que han engrossit en 2015 la fossa comuna en què s’ha convertit el que els nostres avantpassats van qualificar amb el possessiu, la nostra mar. No: parle de desigualtat, explotació, humiliació i expulsió, que són mort civil, mort del que és més humà, mort de persones transformades en números, anònims, carn d’estadística. I no obstant això, el Mediterrani és també, o almenys ho va ser, el mite en el qual van créixer els mites dels quals encara ens alimentem. El mite en el qual els mites es van fer raó, logos. En el que segueix, tracte d’oferir al lector, al visitant, algunes pistes sobre aquesta pèrdua.
Entre el mite i l'espant
To see the actual publication please follow the link above