tària i la terrisseria, respectivament, i escriptores que, com Carmen Laforet o Car-men Martín Gaite, van escriure sobre els universos femenins, sobre dones de clas-se mitjana que patien la indiferència d’una societat que les reprimia i marginava.45 Aquest tipus de narrativa es veuria àmpliament representada en el cine espanyol en pel·lícules com Calle Mayor (1956), de Juan Antonio Bardem, que va relatar els sentiments angoixosos d’una fadrinota de províncies la condició de senyoreta de la qual li impedia treballar, quedant condemnada a una vida estèril, o Una mujer cualquiera (1949) de Rafael Gil, que contava la història d’una dona després de la seua separació, a qui la societat negava qualsevol possibilitat per a guanyar-se la vida fora de l’àmbit matrimonial a excepció de la prostitució. Cuadernos para el diálogo, en el seu número extraordinari sobre la dona, de-nunciava 28 la discriminació que es traduïa en les escasses oportunitats tant de formació universitària com d’accés a llocs de responsabilitat en el món em-presarial a través de dades estadístiques.46 En 1950 les dones representaven el 18,84 % de la població activa i la majoria s’ocupaven en ocupacions d’exi-gua especialització com el servici domèstic, el sector agrícola, l’artesania i el comerç. Tan sols un 6,7 % ho feien en una professió tècnica. El mateix ocorria amb l’educació universitària, per exemple, el curs 1960-61 tan sols el 22 % del total de la població universitària eren dones. Farmàcia i Filosofia i Lletres eren les més populars enfront de carreres com Medicina o Dret que eren cursades per molt poques dones. Era necessari prendre les mesures oportunes perquè aquest registre canviara. Una de les escriptores col·laboradores en Cuadernos para el diálogo, Manuela Carmena, en l’article “¡Cuidado no nos quedemos tranquilos!”, analitzava per què el concepte de dona es va intentar perfilar amb tant afany en aquells temps, i concloïa que mentres que es discutia si la dona era o no una subclasse “en 1965, moltes dones s’alcen i es giten sense saber que el món pot ser seu. Sumides en el submón de la llar, que Ibsen va metaforit- 45. Molins, Patricia: “La heterogeneidad como estrategia de afirmación. La construcción de una mirada femenina antes y después de la Guerra Civil”. Desacuerdos, núm. 7. Sobre arte, políticas y esfera pública en el Estado español. Centre José Guerrero-Diputació de Granada, Museu d’Art Contemporani de Barcelona, Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofía i UNIA arteypensamiento, 2012, p. 81 i 86. 46. La informació assenyalada a continuació prové de Cuadernos para el diálogo, op. cit., p. 13 i 14.
Caso de estudio. Ana Peters. Mitologies polítiques i estereotips femenins en els seixanta.
To see the actual publication please follow the link above