420 7 Paral·lel a l’informalisme podem identificar al llarg de finals dels 50 i la dècada dels 60 el ressorgiment de nous corrents entorn d’una renovada abstracció geomètrica d’arrel constructiva. Este fenomen va tindre a Espanya, i més en concret a València amb grups com Parpalló o Antes del Arte, veus molt destacades i interessades per recuperar el vincle perdut entre l’art i la ciència. Els treballs d’Eusebi Sempere, Pablo Palazuelo, Gerardo Rueda junt amb Salvador Montesa, Manolo Gil i l’Equip 57 poden ser les referències en este moment. Importància fonamental tindran les propostes de Lucio Fontana, amb el seu Concetto spaziale, que significarà una innovació important, igual que els estudis de Franco Melotti ja a finals dels 40, que busca compondre nous espais per mitjà de materials com el fang, l’escaiola, construint xicotets escenaris per a la imaginació. Una tensió espacial que es farà més explícita en altres obres com Labyrinth de 1954 d’Adolph Gottlieb o els treballs d’Ad Reinhardt d’aquells mateixos anys, en què l’èmfasi passa per la construcció d’una superposició pictòrica que dóna al quadro una densitat plàstica admirable. S’han inclòs també en esta secció els treballs de Tony Smith i Jorge Oteiza que defineixen un nou camp escultòric. L’un i l’altre, des de pressupòsits diferents, realitzaran una busca significativa del concepte d’espai. El vídeo de John Whitney representa una de les obres pioneres de l’art abstracte computaritzat. 8 A mitjan anys 60, Nova York es convertix en el centre de l’escena de l’art. Són anys fonamentals i la mirada sobre l’art adquirix perspectives més complexes. És important tindre en compte el paper fonamental que comença en este moment a jugar la crítica: l’autoritat i legitimitat de l’historiador de l’art comença a ser substituïda per la del crític. El que està en joc és l’emergència d’un tipus de societat, pròxim als paràmetres del que es va anomenar l’american way of life. En este context la mirada sobre l’art es desplaçava cap als altres espais d’un món que en la seua complexitat havia definit els seus horitzons polítics i prompte interpretaria els seus estils de vida. L’aparició de l’art pop expressaria millor que cap altra forma els dits canvis i legitimacions. Entorn de la galeria Leo Castelli creixerà una generació que en el seu conjunt interpretarà admirablement eixe canvi d’època. Ten from Leo Castelli, de 1967, els reunirà a tots, des de Jaspers Johns a Frank Stella, Donald Judd, Roy Lichtenstein, Robert Morris, Robert Rauschenberg, Andy Warhol, James Rosenquist... Són anys fonamentals que acabaran significant un gir en les formes de l’art i en el paper de la seua institució. El circuit de l’art, artistes, galeries, col·leccionisme, museus creixerà a partir d’eixe moment de manera accelerada i serà l’art amb les seues idees i llenguatges el que definisca una nova modernitat. En el límit d’esta idea poden llegir-se obres com Shades, de 1964, de Robert Rauschenberg, o Black and White Numerals, de 1968, de Jasper Johns. 9 Al llarg dels anys 70 i 80 l’art pop invadix els espais de la vida quotidiana; transforma el sentit dels seus objectes, i fa la sensació pròxima d’un món feliç. Són els anys de la cultura de masses, que troba en els mitjans de comunicació el seu aliat privilegiat. Mitjans i mercat inicien el procés de l’homologació del planeta en una espècie de miratge cultural. Al mateix temps la puixant indústria cultural posa en escena els nous productes culturals que definixen l’horitzó de la curiositat del nou espectador. Jean Baudrillard va parlar de l’“efecte Beaubourg” i ens va remetre als nous rituals que van definir els comportaments estètics del nou usuari, en la mateixa línia que Guy Débord, en La société du spectacle, havia identificat les estratègies del nou fetitxisme. Des d’estes claus pot fer-se la lectura d’obres fonamentals de la col·lecció de l’IVAM relatives a este moment, com ara Blue spark, de James Rosenquist, 1962; Rear window, de Richard Lindner, 1971; Bottle of notes, 1989, de Claes Oldenburg, o A Fable Concerning Power, 1991, de John Baldessari, que representen de forma privilegiada el gust americà. En unes coordenades més europees apareixen els treballs d’Öyvind Fahlström, com ara Red Seesaw o ESSO-LSD, de final dels 60 o la nova figuració de Valerio Adami. En el cas espanyol la tradició de l’art pop ha tingut una incidència molt rellevant, associada sempre a la ironia i crítica política. La importància dels treballs de l’Equip Crònica àmpliament presents en la col·lecció de l’IVAM, de l’Equip Realitat, d’Eduardo Arroyo, Joan Genovés o Luis Gordillo són magnífics exemples d’estos postulats. 10 En els anys 70 i següents hi ha altres vies pròximes a una reflexió sobre l’obra d’art i oposada a la banalització servida per la societat de l’espectacle, que havia acabat domesticant l’art en un fals joc d’estetitzacions i miratges. Eren els hereus dels que havien associat a l’art una tensió utòpica tal com les avantguardes històriques havien postulat. Figures com Joseph Beuys o Yves Klein havien iniciat des de pressupostos diferents un repensament de l’obra d’art. Des d’estos referents ens podem acostar a algunes obres d’esta sala, que en el seu conjunt representen la tornada a la veritat de l’art i el seu sentit crític en la cultura contemporània. Així podem veure l’obra de Richard Serra que en la seua estructura i entropia s’afirma com un objecte absolut. O els 9 Objekte de Gerhard Richter igual que les variacions de Dieter Roth, atentes a mostrar la composició material dels seus elements. Com també el pla-objecte de Gordon Matta-Clark, reduït el seu llenguatge al signe que definix l’espai. Igual que els Studies for holograms de Bruce Nauman, atents a mostrar la gestualitat en la seua expressió més primària. O la Pierced spiral de Robert Smithson que en cartó i fusta restaura la metàfora del laberint tan propi de la civilització contemporània. Com també finalment les fotografies de Bern i Hilla Becher que en les seues sèries recorren com un contínuum industrial un món cridat a ser ruïna. 11 Al final dels 90 va sorgir un debat sobre l’existència d’un gir ètic de la cultura. Esdeveniments com la caiguda del mur de Berlín o la dissolució de la Unió Soviètica van precipitar el temps de la història. Paral·lelament el procés de globalització del planeta era ja un fet irreversible i els mapes del món exigien
Colección del IVAM. XXV Aniversario
To see the actual publication please follow the link above