417 De manera generalitzada van començar a emergir programes, gestos, situacions que, en el conjunt, aniran traçant un univers de signes en què ja s’anuncia el nou orde d’idees i mons. Una tensió que permetrà a l’art reinventar les seues relacions amb la seua època, alhora que prefigurar l’horitzó d’una altra època a la qual nosaltres pertanyem. La tensió utòpica, que havia acompanyat l’experiència de les avantguardes, tornava ara en el context crític i radical dels qui pensaven que l’art era el laboratori privilegiat on poder experimentar les formes de la cultura del futur. Es tractava d’un entusiasme sempre disposat a imaginar nous llenguatges, nous gestos que, en la seua precarietat, avançaren les formes del futur. D’una altra banda, l’accelerat procés d’industrialització va polaritzar les contradiccions del sistema social i cultural i va desenrotllar-se un espai crític del capitalisme, entés en sentit weberià, és a dir, com a sistema articulat de relacions i determinacions que van de l’economia a la política, la societat i la cultura. Freud i Marx entren en escena alimentant un complex sistema de conceptes que tindrà un fecund desenrotllament ja a partir dels anys seixanta. A la crítica de les formes s’hi sumarà ara el diagnòstic d’un nou malestar, les causes del qual seran directament relacionades amb els nous processos de normalització social i cultural dominants en la societat postindustrial. I si Adorno va avançar les primeres anàlisis sobre l’emergent indústria cultural, serà Guy Débord qui, amb La société du spectacle, obrirà un nou espai crític en què poden ja identificar-se els processos d’espectacularització i nou fetitxisme procurats per les societats postindustrials. Yves Klein, Joseph Beuys, etc., des de coordenades diferents, traçaran un nou discurs que, amb els seus gestos i intervencionisme més directe, posaran en escena les contradiccions d’un sistema que, com Bataille ja havia observat anys abans, estava construït sobre “el segrest de l’experiència”. Estes idees viatgen en la nostra exposició del vint-i-cinqué aniversari de l’IVAM a través d’obres fonamentals de la seua col·lecció. De Dubuffet a Soulages, d’Anthony Caro a Tàpies, de Saura a Millares, de Gottlieb a Appel o Ad Reinhardt, passant per obres fonamentals del pop com Warhol, Oldenburg, Rosenquist o Baldessari, o de la generació dels Jasper Johns, Robert Rauchenberg o Richard Serra. I sense oblidar noms més pròxims i no menys importants com els de Chillida, Oteiza, Chirino i Alfaro, o els Arroyo, Equip Crònica, Miquel Navarro i molts altres que en el conjunt de la Col·lecció de l’IVAM són ja noms fonamentals. 5 Al llarg de les dècades dels huitanta i noranta, la normalització va tindre una acceleració creixent i generalitzada. Els anys huitanta van ser el moment en què una estetització progressiva de la cultura motivà la pèrdua d’aquella càrrega utòpica que alimentà les idees de les dècades anteriors i la seua capacitat crítica. Un fort i generalitzat individualisme va ocupar els espais simbòlics i afavorí una recessió de les idees crítiques. Es tractava, d’un gir important en el procés de transformació de la cultura moderna que per cert, es va veure acompanyat d’un creixement quasi hipertrofiat de la institució de l’art. El circuit de museus, galeries, crítica i mercat... Eren còmplices d’una història que havia convertit l’art en un component més del sistema d’intercanvi simbòlic que caracteritzava les societats postindustrials en un moment de màxima expansió. Jean Baudrillard analitzava la retroescena d’este intercanvi que feia novament evident el “tout devient marchandise” baudelerià. Aquella pèrdua d’horitzó va ser reivindicada des de discursos com el de Walter Benjamin -es va parlar d’una benjaminització de la crítica-, inspirador de reflexions que, com les d’October i altres plataformes de pensament, analitzaven les implicacions d’allò que Craig Owens va denominar “the allegorial impulse” de l’art contemporani. S’ha parlat d’un gir ètic de la cultura a finals dels noranta. Esdeveniments com la caiguda del Mur de Berlín, el 9 de novembre de 1989; la dissolució de la Unió Soviètica, i el final de la Guerra Freda van generar aquelles il·lusions que feren que es parlara d’”el final de la història”. Tot havia conclòs i havia arribat el moment de celebrar el final de viatge, coronat pel triomf del capitalisme liberal, com forma i mètode d’organització del món. Este fàcil i ingenu optimisme no va ser secundat pel sistema de l’art, que va preferir situar-se al marge i decidir aquelles estratègies que li permeteren fer seus els grans problemes del món, entesos en la seua dimensió més cosmopolita. Des de llavors es pot dir que és difícil intentar construir l’agenda d’estos problemes sense fer referència al treball de l’art, en el qual s’han anat registrant de diverses formes totes aquelles situacions que, des de l’emergència, constituïen la veu dels nous conflictes. N’hi ha prou de recordar algunes cites d’aquells anys. Pense en la Biennal del Whitney, del 1993; en Rites of passage, del 1995, o en la Biennale de Venècia del 1996, que tornava a plantejar des de pressupostos crítics la frontera entre Identità e Alterità, que ja abans constituïa un dels eixos estratègics del món de l’art. Tots estos són moments en què es representa eixe gir ètic que l’art ha fet a l’hora de pensar la seua relació amb la cultura i el món en què s’inscriu. Igualment, el gir afectarà l’orientació de les formes de la crítica, forçada ara a abandonar l’espai neutral de les anàlisis formalistes -derivades d’una tradició lingüística que va negar els contextos- per a inscriure’s ara en una perspectiva en què la complexitat dels fets culturals tornava a dominar la lectura i la interpretació de l’obra d’art. Esta ja no tornarà a pensar-se autònomament, sinó com un fet cultural inscrit en el sistema de relacions que travessa tota cultura. Un debat que adquirix particular rellevància en els últims anys i que incidix igualment en les idees i estratègies que han de regir i orientar la institució de l’art. En este sentit, és ben curiós observar com el problema de la identitat s’ha convertit en una de les qüestions centrals del debat contemporani. Les diferents tradicions crítiques que més eficaçment han col·laborat a definir el problema han fet possible un tipus d’anàlisi que comprén tant la seua perspectiva històrica com les seues implicacions polítiques. Per a unes i altres és clar que les suposades identitats culturals mai són quelcom que vé donat, sinó que es construïxen col·lectivament a partir de l’experiència, la memòria, la tradició, així com d’una àmplia varietat de pràctiques culturals, socials i polítiques. Este procés ha de ser pensat històricament, és a dir, a partir del sistema de relacions que han definit els diferents mons culturals. Òbviament, estos processos no són autònoms; al contrari, operen dins
Colección del IVAM. XXV Aniversario
To see the actual publication please follow the link above