412 l’obertura de vies de creació inèdites. Per tant, esta reforma de les idees va aportar grans renovacions en tots els àmbits culturals i socials, les quals encara hui són útils a molts artistes per a treballar amb elles i reinterpretar-les des de l’actualitat. A partir dels anys cinquanta, i d’una manera molt significativa, el pop americà i el pop espanyol tenen una vinculació important amb la col·lecció de l’IVAM, amb artistes com Jasper Johns, John Cage, Lee Bontecou, Roy Lichtenstein, Andy Warhol, Larry Poons, James Rosenquist, Erró, Richard Linder, Valerio Adami, John Baldessari, Claes Oldenburg, Öyvind Fahlström, Richard Hamilton, Robert Rauschenberg, Equip Crònica, Equip Realitat, Joan Genovés, Manuel Valdés o Eduardo Arroyo. Tant en el seu vessant americà com en l’europeu, l’art pop, en la seua faceta més crítica o més superficial, obri un abans i un després en la forma d’entendre el món. Trenca de tal manera les barreres entre art i mercat, fusiona les arts en la seua totalitat cridant a la creativitat dels sentits i a la recreació de l’espectacle en la pròpia vida quotidiana, que encara hui en dia vivim i assimilem part d’eixe ampli llegat que ens van deixar els seus artistes. Conforme ens anem acostant a la contemporaneïtat, els elements que s’albiren en la producció artística cada vegada són més íntims, més personals, més desposseïts d’una càrrega estètica entesa des dels cànons clàssics. Prenen forma aïllada, ixen d’una escena, d’una coreografia conjunta per a cobrar independència i que l’objecte siga el centre de totes les mirades. Per mitjà d’estes obres, l’art es deté en els instants potser més rutinaris d’una vida, perquè l’espectador en prenga consciència i puga buscar així una reacció o reflexió davant la monotonia i els convencionalismes. Les instal·lacions, els nous mitjans i el realisme social tenen el seu espai dins de la col·lecció tal com es pot apreciar en obres com les de Richard Serra, Robert Smithson, Gordon Matta-Clark, Gerhard Richter, Sigmar Polke, Dieter Roth, Allan McCollum, Tony Oursler, Juan Muñoz, Charles Simonds, Pedro Cabrita Reis, Cristina Iglesias, John Davies, Tony Cragg, Brosse Nauman, Magdalena Abakanowicz, Juan Uslé, Terry Winters, Albert Oehlen, Markus Lupertz, Georg Baselitz, Bernardí Roig, Christian Boltanski, Júlio Quaresma, Zoran Music, Alberto Corazón, Luis Gordillo, Joan Cardells, Carmen Calvo, Miquel Navarro, Jordi Colomer, Darío Villalba, José Sanleón, Natividad Navalón, Cristino de Vera o Gianluigi Colin. Analitzant estes obres ens adonem que a partir dels anys huitanta, i sobretot en els noranta, l’art crea una nova narrativa com a resposta a forces externes lligades al capitalisme, des de la qual perseguix nous objectius, valors i principis en què no hi ha una progressió estètica ordenada. En esta mateixa línia irrompen una altra sèrie de videoartistes com John Whitney, Antoni Muntadas, Eugenio Ampudia o Bigas Luna que s’endinsen en el terreny audiovisual i de les noves tecnologies per a plantejar, des d’una perspectiva multimèdia ubicada en l’escenari urbà, múltiples entramats simbòlics en els quals confluïxen la percepció del subjecte i l’experiència visual d’este, donant lloc a la fusió entre el món de la representació artística i els fets de la quotidianitat amb un caràcter i un llenguatge molt específic. de Man Ray o en fotomuntatges i collages de John Heartfield, Kurt Schwitters o Vicente Huidobro, entre altres molts. Així mateix, l’inconscient com a força revolucionària queda atrapat en les obres surrealistes de Hannes Meyer, Claude Cahun, JindÖich Štyrský, Wim Brusse, Grete Stern, André Breton, Georges Hugnet, Max Ernst, Raoul Hausmann, Benjamín Palencia o André Kertész, els quals imposen unes imatges en les seues obres que impossibiliten una explicació absolutament racional. La seua fe en el poder de la lliure associació d’idees, en l’omnipotència dels somnis i en la influència de l’atzar és considerat per estos artistes com un instrument per a dur a terme nous descobriments. La possibilitat de realitzar un somni fa que la vida siga interessant, com diria l’escriptor Paulo Coelho, per la qual cosa estos artistes estan compromesos a alimentar la imaginació. Continuant per esta senda d’ismes, l’abstracció i el suprematisme estan presents en esta memòria artística de l’IVAM a través de Kazimir Malèvitx, Naum Gabo, Antoine Pevsner, Olga Rozànova, però també per mitjà d’altres artistes abstractes de la categoria de Kurt Schwitters, Paul Klee, César Domela, Luigi Veronesi, August Agero, Max Bill, Sophie Tauber-Arp, Theo van Doesburg, Georges Vantongerloo, František Kupka, Bart van der Lek, Karel Teige, Levon Tutundjian, Otto Freudlich o Pierre Soulages i Sean Scully els quals, lluny de separar-se de la realitat i de la història, oferixen des d’un nou angle una traducció nova, més sintètica, del món visible. Resulta indiscutible que l’abstracció creativa es fomenta des de l’individualisme, gràcies al qual hui podem contemplar treballs singulars derivats del pensament més experimental. De la mateixa manera, l’expressionisme abstracte que recull un art de major gestualitat es pot entreveure en artistes com Barnett Newman, Franz Kline, Ad Reinhardt, David Smith o Lee Krasner. Sens dubte, l’informalisme europeu i molt especialment l’espanyol tenen una força destacable a partir d’obres com la d’Antoni Tàpies, Antonio Saura, Manuel Millares, Asger Jorn, Arshile Gorky, Karel Appel o Henri Michaux. Podem dir que amb estos dos moviments (l’informalisme europeu i l’expressionisme abstracte nord-americà) s’abandona el cavallet i els pinzells per a obtindre una relació més directa amb l’obra, més intensa, inclús violenta, com si l’artista volguera penetrar literalment en la tela per a trobar respostes en l’interior del quadro i no a través seu. El constructivisme té una presència important en la col·lecció de l’IVAM, tal com es pot apreciar en les avantguardes russes integrades per artistes com El Lissitzsky, Varvara Stepànova, Valentina Kulagina, Gustav Klucis o Ródtxenko, però també amb obres d’altres regions que ens arriben de la mà de Joaquim Torres García. A pesar que les avantguardes històriques van patir un colp de maduresa a partir de la dècada dels cinquanta, això no vol dir que desaparegueren sinó, ben al contrari, podríem dir que mai van desaparéixer de l’escenari artístic, ja que la seua influència i la seua fortalesa impedixen desfer-se del tot d’aquells preceptes i d’aquell esperit que va renovar i va impulsar l’art en totes les seues facetes i direccions i va provocar una forta ruptura amb les convencions tradicionals gràcies a
Colección del IVAM. XXV Aniversario
To see the actual publication please follow the link above